POEMA DE NADAL (Cant Final)

Va ser una nit que va florir l’estrella,

I va néixer l’Infant!

Imaginem que fou la nit més bella,

Més musical, més flamejant!…

I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna

El nostre pit, per atiar l’oblit,

Per fer-nos infidels, però retorna

Cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura

Que està damunt del bé i del mal,

Mes no hi val ganivet, ni ànima dura,

És més forta la nit de Nadal!

Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!

Seríem tros de carn i pensament

Que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;

Pell d’home arrossegada pel corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre

Amb un vermell precís i decidit,

I ens dóna un sentiment de llar, de sostre,

De terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra

Per estimar un racó dintre l’espai,

I desperta en el cor aquell blau tendre

Que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures

Amorosint el baladreig raspós,

I diguem: “Glòria a Déu a les altures”

Amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,

I l’orgull de la nostra soledat,

Almenys aquesta nit, fem el possible

Per ser uns homes de bona voluntat.