Us remetem a un article publicat el Periódico, el 25 de desembre de 2012. Argumenta el sentit dels versos de Nadal.
La família disposada al voltant de la taula. Els nens pugen a una cadira i reciten un poema après no sense esforç i, de passada, s’apoderen de l’atenció dels grans i, la majoria de vegades, d’una recompensa econòmica. No només s’han de fer entendre, sinó que es tracta d’una representació pública en tota regla. És el ritual del vers que els més petits reciten a Catalunya durant el dinar del dia de Nadal, una tradició que va conèixer èpoques d’esplendor, com l’enviament de felicitacions nadalenques, que després va declinar i que, de la mà de les escoles, viu un cert ressorgiment.
Els seus valedors argumenten que, juntament amb la revalorització de la paraula i l’educació de l’esforç, es rehabilita el gust per la literatura. Passen coses com que «una família mitjana, potser amb la televisió engegada de teló de fons, sent recitar una peça de Guerau de Liost», diu el sociòleg Salvador Cardús, una possibilitat que el mou a exclamar: «¡Poca broma!». Altres vegades és un poema anònim que ha superat la prova del temps el que sobrevola el menjador.
El catedràtic de Pedagogia Jaume Sarramona afegeix que aquesta tradició contribueix a exercitar la memòria, una pràctica «lamentablement» caiguda en desús, i posa a prova facultats com «l’entonació o la capacitat per dramatitzar», dimensions totes elles que proporcionen una formació integral i que s’han de cultivar. N’hi ha més. Des del punt de vista pedagògic considera igualment valuós que els nens «no solament rebin regals, sinó que també els aportin. I el poema nadalenc és el regal que fan a pares, avis i familiars a la festa», diu.
Estrènyer llaços Jaume Subirana, responsable de la selecció de continguts de l’antologia 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, que va per la tercera edició, insisteix que «aprendre poemes de memòria ajuda a aprendre llengua, a aprendre a aprendre». Fins i tot reforça els llaços entre la família i l’escola. I que siguin versos de Nadal «socialitza», reflexiona Subirana, «en el sentit que ens reafirmen en una tradició pròpia».
El vers també és una lliçó improvisada d’educació per a la ciutadania, aquella matèria tan injuriada per alguns. «Què hi ha més cívic que educar en el respecte, que fer que altres t’escoltin», proposa Cardús. Però, ¿no hi ha el risc d’assistir a un exercici imposat d’alliçonament religiós? «El fum, fum, fum no és un acte d’afirmació de fe», replica, perquè «és possible utilitzar referents de caràcter cultural sense que això pressuposi una adhesió a una ideologia o creença religiosa.»
Aquesta és una opinió que comparteix Joan Surroca, autor del manual Els dies més grans, que proposa una fórmula laica per celebrar esdeveniments com els casaments o els funerals. Surroca creu que la tradició del vers nadalenc «pot ser el pretext per fomentar una dimensió espiritual, que no religiosa, innata de l’ésser humà i que tenim descuidada». En una latitud tan pròxima com França, una nòmina fecunda de pensadors s’ha animat a cultivar el gènere de l’espiritualitat desaparellada de la religió.
El filòsof i pedagog Gregorio Luri, convertit en autor d’èxit amb L’escola contra el món, considera dramàtica «la falta d’educació en el silenci i la paraula oral, la incapacitat per saber escoltar i articular un discurs coherent». I que tot el que es faci per posar remei a aquesta situació és d’agrair. Luri atribueix el dèficit al fet que a l’escola «la tradició és molt professoral. El professor té la paraula absoluta i l’alumne s’examina per escrit. No hi ha proves orals i si en poses hi ha una revolta», afegeix.
«Crec que la poesia és imprescindible en el procés formatiu dels nens», afirma Isabel Barriel, que treballa amb alumnes immigrants. «La seva presència per Nadal encara està més justificada. A la tradició i el significat de les festes s’hi sumen altres coses, més enllà de la religió: la inauguració del solstici d’hivern, les trobades amb familiars i amics, la solidaritat o el desig de pau i felicitat. L’escola pública és laica, encara que es fa difícil establir una frontera entre el que té un contingut cultural i un de religiós. Jo escric versos que presento com a laics, però hi apareixen els reis i el pessebre, en el seu aspecte popular i menys religiós», assegura la mestra.