La tradició de cagar el tió és molt popular a casa nostra. Joan Amades, en el seu Folklore de Catalunya ens ho explica així:
La cerimònia del Tió de Nadal és una romanalla d’un antic culte a un amulet domètsic protector de la família que els nostres avatpassats realitzaven pels volts del solstici d’hivern. Amb les transformacions que el temps imposa i malgrat l’arribada de costums forasters, aquest culte manté plena vigència en terres catalanes.
El Tió és un tros de tronc d’arbre que s’utilitza per cremar dins la llar i que també és conegut amb altres noms: als Pirineus s’anomena Rabassa, Tronca de Nadal, Conco, Soca o Tidún de Nadau (Vall d’Aran), mentre que a la Plana de Vic, Vallès, Penedès, Pla de Barcelona, Lluçanès, Conca de Barberà, Alt Empordà, etcètera l’anomenen Tió de Nadal. Aquest tros de soca d’arbre gruixuda és el protagonista d’un dels ritus propis del Nadal català.
Un tronc amb vida
Aquesta festa familiar destinada als infants més petits se celebra en moltes llars catalanes en dates nadalenques. El ritus comença uns dies abans del 25 de desembre, normalment a partir del dia de la Puríssima (8 de desembre) o més tard per Santa Llúcia (13 de desembre), quan es va a cercar la soca d’arbre en un bosc, que es tria panxuda i proveïda d’algun forat natural per a poder-la farcir. (Ara bé, no sempre el Tió de Nadal és un vertader tió o boscall; hi ha llocs on fan servir de tió una caixa vella, un tamboret, o li donen una determinada forma a un tronc).
El caga-tió
Segons el costum tradicional, le cerimònia pròpiament dita de fer cagar el tió es fa després del sopar de la nit de Nadal, mentre s’espera l’arribada del nou dia i abans d’assistir a les activitats de mitjanit, com la Missa del Gall. Aquesta nit, el tió es col·loca al costat del foc, s’encén i es beneeix mitjançant diferents procediments, sovint ruixant-lo amb vi. Una vegada beneït, els infants s’agrupen al seu voltant armats amb vares de fusta i li engeguen cops de bastó per fer-li rajar les llaminadures mentre entonen diferents cançons.
El repertori de cançons per fer cagar al tió de la nostra tardició cultural és extensíssim. En tractar-se d’un costum familiar, les variants de la cançó del tió poden canviar d’una casa a l’altra.
Una vegada s’ha acabat de cantar la cançó, els infants recullen els regals que el tió els ha deixat. El tió no acostuma a deixar regals voluminosos sinó llaminadures i dolços, torrons i neules per als més petits. En alguns indrets la quitxalla es trasllada a una habitació apart durant uns moments on se’ls entreté de diverses maneres. tanta és l’emoció per saber què els ha rajat el tió, que molts, abans d’acabar, ja pregunten ansiosos: “Ja ha cagat el tió ?”.
La cerimònia es pot repetir tantes vegades com es vulgui fins que el tió ja no té res més per deixar. Una última “cagada” especial, en la que el tronc raja una arengada ben salada o un all, ceba o algun altre element desagradable (com excrements de corder, menjar per a gossos, carbó, etc) és l’encarregada de fer saber als infants que ja no piquin més, doncs el tió ja no pot donar més de si.
