paraules

I si no calgués que haguessis vingut?

Si, finits com som, ja fóssim prou essent així, resignadament mortals,

afamats de poder, incendiats de desig,

superbs, irats, descoratjats, envejosos,

i ho acceptéssim com un fet que no demana

redempció ni revolta?

El Teu fred al pessebre, en va,

la Teva mort a la creu, en va,

el teu haver-te lliurat tan plename

també en va ...

O sembla que així sigui:

tants pensaments per als regals i les vacances

i tan pocs per a Tu? que no ho veus?

i tan pocs per als Límits, per al Misteri,

per a la Incògnita, per al Sentit.

Pressa, soroll, imatges,

naufragi en un excés de veus que ho arrasa tot,

que asseca la tendresa amb una ventada

i ofega les cançons de Nadal

en un oceà de cançons que t'ignoren: això podem oferir-Te, avui.

Però vine, vine si vols, una altra vegada:

hi ha tantes coves dintre nostre encara

que estarien felices d'allotjar un Naixement,

tanta buidor atapeïda de runa

que acolliria de cor un bou i una mula

per poder-hi sentir un nou infantament.

                                                            David Jou